Vergonya aliena, descoll… i indignació.

Pase de la vergonya aliena, amb perdó, al descollone i viceversa.

La presentació, per César Sánchez,  de la seua targeta de visita en braille és, per l’apologista oficial, l’ínclit Alfons Padilla, com escriu a Información, “un paso mas que simbólico para la integración de las personas con discapacidad”.

Les targetes han costat, segons calpinformativo, 1.460 euros. (Información no ho diu.)

És, relativament parlant, la xocolata del lloro.

I, cal dir, que està simpàtic tindre targetes en braille si reps una visita de delegats de l’ONCE; però també cal pensar que, fora d’aquestes visites, no vas a necessitar, sinó rares vegades o no mai, targetes en braille.

I de passar vergonya aliena o del descollone, arribe a la indignació amb el que succedeix al Congrés dels Diputats de Madrid: un  PARLAment on no deixen PARLAR als PARLAmentaris de les minories.  Entre d’altres a Joan Baldoví de Compromís.

Són restes de franquisme sociològic.