L’Institut Lluís Vives

1968. Començament de l’estiu. Ja em va semblar vell quan, llavors, vaig fer, a les seues aules, l’exàmen de la revàlida de quart de batxillerat.

D’un pla d’estudis que tenia una assignatura que se’n deia Formación del Espíritu Nacional, professor de la qual, per aquestes contrades de la Marina, era qui ara és el Síndic de Greuges. Ho sabieu?

Durant un temps, quan la tanca que dona al carrer Marqués de Sotelo era de pedra, al Lluís Vives hi havia una pintada d’eixes que es recorda tota la vida: “als valencians no ens fa falta ser valencians, tenim prou en ser espanyols.”

Com també recorde sovint les següents:

Ley de Extrangería a la Reina Sofia (Avinguda de Dénia d’Alacant).

Si el toreo es arte el canibalismo es gastronomía (Al mateix lloc).

Sida per als marines americans, sidra per a tothom (Al carrer la Pau de València).

Cataluña dictadura lingüística (A la carretera N-IV de camí a Segovia).

Lizondo, Fill de P… (A Gandia, prop del pont de passeig que creua el Serpis).

Però hui no toca parlar de pintades, ni del plantó que em va pegar una xica amb la qual havia quedat a la porta de l’Institut per anar al cine Rex.

Ni del que li van pegar ahir a un extrovertit homenot, a la seua edat (ho va dir ell), al menjador de la Real Societat Valenciana d’Agricutura i Esports, on estava la resposta a la pregunta que es feia una persona manifestant del Lluís Vives: on estava Camps?

I Camps, sobre les 15 hores d’ahir, estava al menjador de la Real Societat Valenciana d’Agricultura i Esports, carrer la Nau, cantonada amb carrer la Pau, on el menú val 17 euros si ets soci i 23 en cas contrari.

Hi era Camps, amb unes set o huit persones més, una d’elles  vestida amb clèriman, no vaig veure bé qui era, quan la policia, amb molt mal rotllo, allobia els estudiants que ocupaven la vorera de davant l’estació del Nord, amb les mans alçades.

Cosa que també vaig veure quan des de Marqués de Sotelo vaig trencar cap la calle – carrer de Alicante – Alacant camí de la pista de Silla (Cadira no) per tornar al poble.

Ara em sap greu no haver-me quedat. Perquè m’hauria sentit, potser, igual que fa 40 anys, manifestant-me per drets democràtics, davant unes persones que encara no s’han tret  Franco del seu ADN polític.

Després he seguit les notícies per la xarxa.

I he signat la petició de dimissió de la Puala.

Preferisc dir-li Puala que sona més a 18 de julio,  que no pas Paula que sona més a  pau.

I he pensat que no hi ha prou en demanar-ne la dimissió.

Cal, de una vegada per totes i després de 33 anys de Constitució, que qualsevol apologia d’un règim violent i no democràtic, siga perseguida penalment,  i il·legalitzats els partits que tinguen qualsevol relació amb el pensament i l’apologia dels fets o les persones vinculades al franquisme, al nazisme, al feixisme o qualsevol organització que negue els principis democràtics més evidents.