Dues vegades, tres, quatre… o les que siga (in)necessari.
Ensopeguem perquè ens fallaria la memòria de la ubicació Â i de l’existència de les pedres.
Ensopega l’home indiviudal i l’home col·lectiu, o siga, les societats. (Mireu José Antonio Marina: “Las culturas fracasadas“)Â .
Les societats ensopeguen en pedres seculars, perquè transcendeixen els individus en el temps.
Aquelles pedres en què, ara al segle XXI, ensopeguen les societats, Â hi existien al segle XX, al XIX i abans.
Hi ha de pedres noves, amb les quals, per ser noves, ensopegarem per primera de més vegades; i amb les velles repetidament, com sempre.
De vegades, més que ensopegar ens fan ensopegar. Per inducció a l’ensopegament: són els casos en què no fem ús de la racionalitat i ens fan combregar amb pedres tan grans com les rodes d’un molí.
També, de vegades, sembla que volem ensopegar; com si ho necessitàrem.
Seria aquest darrer cas, fruit d’un ensopegament voluntari, conscient; si no fóra que d’ençà Nicolau Copèrnico, Charles Darwin i Sigmund Freud, podem saber: que no som pas el centre de l’univers; que som uns animals més; i que tampoc no som pas amos de nosaltres mateixos.
Arribats ací, pense si, potser, seria convenient recordar i ubicar les pedres amb què ensopeguem.