“La població en general no sap què està succeint, ni tan sols sap que no ho sap – Noam Chomsky-“

Si som conscients de la manipulació podrem fer-li front.

El lingüista Noam Chomsky va elaborar la llista de les «10 Estratègies de Manipulació» mitjançant els instruments de comunicació, les quals es reprodueixen, tot seguit.

1. L’estratègia de la distracció. L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix en desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, dins l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap altre temps per pensar; de tornada a granja com els altres animals (esment del text «Armes silencioses per guerres tranquil·les»)”.

2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat «problema-reacció-solució». Es crea un problema, una «situació» prevista per causar certa reacció en el públic, amb la finalitat que aquest siga  qui demande les mesures que es vol fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s’intensifique la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, amb la finalitat que el públic siga qui demane les lleis de seguretat i polítiques en menysteniment de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L’estratègia de la gradualitat. Per fer que s’accepte una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, en comptagotes, per anys consecutius. És d’aquesta forma que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neolliberalisme) foren imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur massiu, sous que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si haguessen estat aplicades d’un sol cop.

4. L’estratègia de diferir. Una altra forma de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com «dolorosa i necessària», i aconseguir l’acceptació pública, en el moment, per una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que «tot anirà a millorar demà» i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dona més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribe el moment.

5. Adreçar-se al públic com criatures de poca edat. La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, sovint propers a la feblesa, como si l’espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental. Quant més s’intente cercar enganyar l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? «Si hom s’adreça a una persona como si ella tingués l’edat de 12 anys o menys, aleshores, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys de edat (veure «Armes silencioses per a guerres tranquil·les»).

6. Utilitzar la vessant emocional molt mes que la reflexió. Fer ús de la vessant emocional és una tècnica clàssica per a causar un curtcircuit dins l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. Per altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temences, compulsions, o induir comportaments…

7. Mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic siga incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes emprats pel seu control i el seu esclavatge. «La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de forma que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors siga i reste impossibles d’assolir per les classes inferiors» (veure «Armes silencioses per a guerres tranquil·les»).

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

Promoure al públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte…

9. Reforçar l’autoculpabilitat. Fer creure a l’individu que és solament ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de revelar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’autodevalua i es culpa, la qual cosa genera un estat depressiu, un dels efectes dels quals és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels darrers 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent escletxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Mercès a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el «sistema» ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix de sí mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, major que el dels individus sobre ells mateixos.