La regeneració, formal i material, de la democràcia a l’estat espanyol. L’imperi de la llei.

Formalment, d’acord amb allò que diu la constitució, a l’estat espanyol regeix l’imperi de la llei. Al preàmbul es manifesta el desig de consolidar un estat de dret que assegure l’imperi de la llei.

Formalment ho diu la constitució:  

• Tothom està subjecte a la totalitat de l’ordenament jurídic.
• Tothom és igual davant la llei. (Hi ha, però, l’excepció de la persona del rei que no està subjecta a responsabilitat, qüestió que es resoldrà quan, en avançar democràticament, es puga triar al cap de l’estat. Perquè, diguem-ho clar- la monarquia i la noblesa són anacronismes que deriven de temps predemocràtics).
• I es pot llegir que la constitució garanteix la responsabilitat i la interdicció – la prohibició- de l’arbitrarietat dels poders públics.

Igual que vam fer a la primera entrada sobre la qüestió de la regeneració democràtica toca preguntar-nos si es perceben diferències, disfuncions, dissonàncies, entre allò que diu el text constitucional – la formalitat- i la realitat – la materialitat -.

I, per encetar una llista de diferències entre allò que hauria de ser i el que és, per exemple, poden pensar en:

• Els escandalosos indults que atorga el govern a les persones condemnades per corrupció.
• La contractació a dit  a les administracions públiques amb i de persones afins.
• La diferència en l’accés als mitjans de comunicació  públics.
• Els privilegis ancestrals de l’església catòlica.
• Els privilegis dels bancs atorgats per la legislació hipotecària.
• Els privilegis en la tributació – Un 1% en l’Impost de Societats –  de les grans fortunes mitjançant les SICAVs.
• La sensació d’impunitat de les persones influents que formen part de  l’establishment.

Díficil, si més no a mi, resulta concloure, amb els exemples anterior, que estem en un estat on regeix el principi de l’imperi de la llei de manera material.

Tothom no és igual davant la llei, i l’arbitrarietat dels poders públics és més que palesa.

Però encara, hi ha una qüestió que agreuja més la situació: el pèssim funcionament dels mecanismes de control de l’estat i els tribunals de justícia.

I ara, com es diria al bloc cambiacalp, a mode d’exemple, vaig a referir-me, breument, al microcosmos local.

Des de la tardor de 2010 que s’està instruint als jutjats de Dénia el cas COLSUR on, segons denúncies i càlculs aprovats per l’alcalde anterior, es pot haver ocasionat una estafa al poble de Calp de vora 9 milions d’euros, mitjançant l’alteració del pes dels residus urbans.

Ara, encara,  després de vora dos anys i mig, quan ja hauria d’haver sentències, segons els escenaris temporals que marquen les lleis d’enjudiciament, els  diaris ens donen notícia de la imputació d’una persona cònjuge d’un polític.

No és l’hora de noves imputacions i l’allargament de l’enjudiciament, és, fa temps que ho és, el moment de tindre sentències, ja.

I açò em serveix per anunciar el tema de la propera entrada: El funcionament disfuncionat dels tribunals, les imputacions  i la presumpció d’innocència.