EL PASSAT I LES HISTÃ’RIES

Una cosa és el passat i altra, ben distinta, són les històries ( en plural ) que ens conten o s’escriuen.

El passat diríem que és la realitat de les situacions esdevingudes en el pretèrit.

Les històries són narracions del passat, gens innocents, que se solen fer amb finalitats distintes a la de narrar i explicar de forma ordenada i, sobre tot,  verídica el conjunt dels fets del passat que tenen relació memorable amb la humanitat; objectiu aquest que és propi d’una activitat científica que se denomina història (en singular).

Els darrers dies, tots els diaris, que ens conten històries del pretèrit immediat, parlen de Gibraltar. Em referisc als diaris de l’estat espanyol, no cal dir-ho.

Gibraltar  es va incorporar al domini reial l’any 1502.

Quaranta anys abans, el 1462, un noble castellà,  duc de Medina Sidonia, l’havia pres del domini del regne nassarí de Granada.

Hi va romandre sota domini dels monarques dels regnes d’Espanya, no de la nació, fins l’any 1713, quan en virtut del denominat tractat d’Utrech, Felip V va cedir la seua propietat a la corona de la Gran Bretanya.

Felip V, és el monarca que, tot invocant “justo derecho de conquista” ens va llevar els furs als valencians.

Així doncs, fa 300 anys que Gibraltar roman sota domini de la corona de Gran Bretanya, que supera els anys passats des que es va conquerir del regne nassarí de Granada 1462 fins el 1713: 251 anys, si no he comptat mal.

La qüestió, si hi ha,  de Gibraltar, qui tenim alguna edat, sabem que era un recurs de distracció emprat per Franco, un símbol identificatiu de seculars enemics: la pèrfida Albió.

L’any 1969, el professor d’una assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional ens va portar a una manifestació al carrer Ciril Amorós de València.

Per aquell temps a aquest carrer s’ubicava un consolat del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

Ara no hi ha de consolat britànic València se’l van emportar a Alacant. Ehem!

I davant d’aquell consolat, convençut i enardit arran les històries contades per aquell  professor transmissor del  franquisme, li vaig reclamar, a la Reina Isabel II,  la sobirania d’una ciutat i un penyal que, segons com el mires, s’assembla a Ifac.

15 anys teniem. “Simonet” era el malnom, o bonnom del profe de política, perquè així es denominava vulgarment l’assignatura alliçonadora.

Haig de dir que el “Simonet” era, personalment, ben simpàtic i a les seus classes ens descollonàvem de riure, mentre intentava que comprenguerm “los principios fundamentales del movimiento y la legitimidad del 18 de julio”.

El Simonet era simpàtic, tot i ser franquista, com de simpatia personal es pot apreciar en el  Síndic de Greuges, el xabienc José Cholbi, també antic professor de Formación del Espíritu Nacional, que en una visita institucional que va fer a l’ajuntament de Calp em va regalar una elegant corbata morada que conserve.

Detall de la corbata morada, regal del Síndic de Gruges, José Cholbi.

Tonant al fil d’aquesta història, cal dir que Isabel II, tot i que nosaltres pensàvem el contrari, no ens va fer, ni miqueta, ni gens de cas: no ens va lliurar el domini sobre Gibraltar.

Per la qual cosa em va resultar molt antipàtica i desconsiderada.

Tot i ser un republicà convençut, ara la iaia Isabel em cau millor, em resulta més graciosa majestat, sobre tot després  de vore a la seua guàrdia desfilar superpomposa,  acompanyada de la música de l’ària de Mozart “non piú andrai, farfallone amoroso”.

Per mi es podria quedar Gibraltar, si els “llanitos” volen.