EL PACTE D’ALCALDES

El pacte d’alcaldes que vaig signar l’any 2010 en representació del municipi de Calp, junt amb més alcaldes de municipis de la comarca i la província,  em va retornar una mica la fe perduda vers les institucions europees.
Se n’havien adonat, a la fi, que sens l’acció dels municipis i de l’administració local, és impossible d’aconseguir certs objecctius estratègics d’interés supranacional.
I la qüestió de l’estalvi energètic i la incidència sobre el problema del canvi climàtic i l’escalfament global n’és un que requereix d’accions que no mai poden tindre èxit sens el compromís dels municipis.
I això ens vam comprometre: a la reducció de les emissions de CO2 en els termes que resulten del pacte signat. 
Per un dia, Calp va ocupar aquest escó al parlament europeu.
D’aquell dia, recorde especialment, més allà dels discursos institucionals de Barroso o Zapatero, el parlament de Dominique Voynet, alcaldesa de Montreuil, una ciutat propera a París, amb una recent notorietat negativa per ser uns dels focus conflictius dels disturbis que es van produir a les rodalies pobres de París.
Parlava una dona amb una lucidessa admirable, digna hereva d’aquelles persones que al 1789, tot invocant els principis de llibertat, igualtat i solidaritat, van lluitar per esbandir les injustícies històriques provocades per les abismals diferències que provoquen sistemes econòmics insostenibles: a finals del segle XVIII el feudalisme, ara el neoliberalisme capitalista que si s’entesta en acabar en allò que s’ha denominat l’estat social, tard o d’hora, provocarà la revolta de les persones marginades de l’estat del benestar. Sembla com si no haguerem aprés res de la història i estiguerem comdemnats a repetir-la.