De ben menut he sentit el desig històric dels pelotaris i aficionats calpins per comptar amb un trinquet.
“Un trinquet com Benissa”. Era la frase que sovint escoltava al carrer Garcia Ortiz de Calp.
L’escoltava perquè Â al número 26 d’aquest carrer vivia la meua iaia. I mira per on, on també tenia un bar la família de l’alcalde Camañez, molt vinculada al món de la pilota.
En vindre la democràcia, tots els partits van incloure als seus programes electorals la construcció d’un trinquet a Calp.
Fins i tot es pensava destinar el solar on ara està el nou col·legi a l’avinguda del Masnou per aquesta finalitat.
Quan vaig proposar de fer un trinquet, la primera reacció expressa en contra va ser la de Luís Serna.
Literalment recorde les seues paraules:“¿Trinquete? – va dir tot allargant la darrera ‘e’ – ¡Pero si tenemos tres!”
Estava clar que l’home, tot i portar més de quaranta anys al País, no s’havia que era un trinquet de pilota valenciana.
Després el PSOE de Calp va disfressar la seua opossició al trinquet per una opossició només a la ubicació.
I la ubicació inicial era a l’entrada del parc de l’Ermita que hi ha prop del nou col·legi, el solar del qual s’havia previst, en algun temps, per al trinquet, com ja he dit.
Després i amb les dificultats que tothom de Calp coneix es va construir la instal·lació educativa.
Un trinquet no ocupa més allà de mil metres quadrats, el que suposa menys del 5% del total de la superfície del parc, el seu projeccte estava totalment integrat en ell, en un lloc on l’edifici, per la pendent que hi ha, no es veuria des de l’Ermita, amb una alçada exterior d’uns sis metres, molt inferior a l’edifici que hi ha al costat, amb un impacte visual fàcilment minimitzat pels arbres que hi estaven prevists.
Però tot això es va vendre com una agressió a una zona verda i a uns arbres producte de l’abandó del conreu.
També es va dir que estava prop de l’Ermita del segle XVII i, alhora, damunt del marge del col·legi.
Es van arreplegar firmes. És que si tot això haguera estat cert fins i tot jo mateix hauria firmat.
Però la realitat és que el trinquet ni anava prop de l’Ermita, ni damunt del marge del col·legi.
Hauria aprofitat per potenciar l’ús del parc, el qual només es visitat massivament quan els cristians de Calp van a actes religiosos, el dia del Salvador i uns dies per Setmana Santa i Pasqua. La resta dels dies molt poca afluència.
Exemples de parcs urbans amb edificis hi ha per tot arreu: el Retiro, Jardí del Túria, Hyde Parck, Vivers de València…
A aquesta oposició inicial del PSOE, com consta a les hemeroteques, es van afegir l’actual alcalde César Sánchez i el seu entorn mediàtic; Pedro Jaime Fernández, ara en Gent de Calp i Antonia Avargues  de Calp Independents i Verds – no els de Compromís sinó els que van amb Esquerra Unida-.
Fins i tot, corrien missatges, per l’ajuntament, Â que anunciaven la imminència d’una altra moció de censura.
Era una època en la qual César Sánchez i Joan Morató es veien a Dénia amb Neus Gómez i Alfons Padilla per dissenyar estratègies conjuntes de manipulació informativa.
Es pot aprofitar l’ocasió per recordar que Neus Gómez, de la qual m’han dit que fa i desfà molt per l’alcaldia i és una de les ideòlogues del tancament de la TV , va vindre a Calp de la mà de Joan Morató.
César amb mi parlava d’estabilitat, però per altre costat feia la batalla als seus companys del PP, diguem-ne ripollistes o zaplanistes, oposats al president Camps, i el diari Información hi era una bona eina.
El resultat de la guerra ja el sabem. I César Sánchez, polític jove, però de llarga trajectòria a l’Ajuntament de Calp, on va ser membre de la Junta de Govern; a les Corts i al Gabinet de l’expresident Camps, dimitit pels afers del cas Gürtel; ha consolidat, amb èxit- tot s’ha de dir-, una imatge de renovació i que ell no té res a veure amb aquell PP del qual sempre en formava part.
Tot i que la ubicació inicial em semblava i em sembla, encara, bona, no vaig tindre cap problema amb el canvi d’ubicació del trinquet.
Hi havia una zona dotacional al Pla Roig II, al costat del Pou Salat, el desenvolupament del qual estava estancat i farcit de pleits i actuacions administratives molt qüestionables.
D’això en saben molt Antonia Avargues i Jan Van Parijs, actuals regidors del govern de Calp.
Els terrenys dotacionals van passar a possessió de l’Ajuntament a compte de les definitives cessions dotacionals.
El conveni es va firmar amb el propi Jan Van Parijs, com a representat de la propietat, a qui cal agrair la seua disposició per facilitar la coses.
La firma es va produir a mitjans del 2010, no mai el passat 21 de maig  (dissabte abans de les eleccions municipals) com diu Información, amb la intenció de donar la sensació de presses i corruixes.
El que vam fer és treballar perquè Calp tingués un lloc on practicar la modalitat més important de l’esport valencià per excel·lència i com que no hi havia prou amb els fons “Zapatero” es va preveure la concessió de la resta de l’obra. A l’efecte es va contactar amb empresaris interessats amb la concessió.
El que s’ha fet després de l’onze de juny no ho sé i no és de la meua responsabilitat, però no hi veig gaire voluntat política, en l’actual govern, perquè Calp tinga un trinquet de pilota valenciana.
Sembla que el projeccte del trinquet s’ha deixat perdre, com s’ha deixat perdre la TV.
Es diu no sé qué sobre el Ministeri d’Administracions Territorials, però el que sembla clar és que el ministeri no hauria avançat diners a l’Ajuntament de Calp si no haguera estat d’acord amb el trinquet, la ubicació del qual no és pas de la seua competència.
Els problemes legals, si n’hi ha, se solventen, que hi ha camí i procediments per fer-ho.
Se m’acusa, amb molta raó, de ser valencianista, per això els esports valencians, la llengua de mon pare i ma mare, la cultura d’aquest poble, la història i el present d’aquesta terra, formen part dels motius que tinc per viure.
Una comentari en l'entrada: El frustrat trinquet de Calp