Consonància i dissonància.

L’entrada de hui l’escric després de llegir un editorial del diari El País sobre el cas Urdangarín i el futur la monarquia espanyola.

El editorial publicat diumenge pel diari que més es llig de tot l’estat, el dia en què més diaris es venen,  desenfoca amb el seu plantejament.

El problema real d’aquesta monarquia no és si Urdangarín ha fet negocis il·lícits o no.

Les conseqüències de la conducta d’ Urdangarín l’han de resoldre els tribunals.

La qüestió d’aquesta i totes les monarquies és que són un vestigi de temps feudals que, al meu judici, haurien d’estar superats.

Els privilegis de què gaudeixen els monarques i les excepcions legals que se’ls aplica en qüestions de responsabilitat i immunitat, ací recollits al títol II de la Constitució  , no són consonants, de cap manera, amb el principi democràtic d’igualtat, ni amb el concepte de sobirania popular.

Constitució:

Artículo 1.

1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.

2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.

3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Per no parlar, a poques jornades del dia de la dona treballadora, de les desigualtats sexistes explícites que recull el propi text constitucional.

Són dissonàncies que s’haurien de resoldre amb el debat corresponent, potser no convinga a l’estato quo, però que, discrepe amb el diari, no seria pas cap debat estèril.

Els músics saben ben bé que si vols deixar una sensació d’estabilitat després d’un acord dissonant cal resoldre la sequència amb un acord consonant.

Però ja he dit que és si es vol.

Si no vols, t’apares en sol, fa, sens anar a  sol, do.

Serà una dissonància consentida, però dissonància.

Bon dia i bona setmana.