Tots el dies ix el Sol, però, d’ençà que li faig fotos, no mai he vist que ho fes igual.
L’afirmació i la subseqüent negació són coneixements adquirits per pròpia experiència i observació.
Qualsevol persona en qualsevol part del planeta podria repetir aquesta simple experiència o observació i estaria en condicions de fer els mateixos enunciats que els fets ací: perquè són coneixements empírics.
No són unes pas creeences o proposicions que acceptem com a veritat perquè, per exemple, ens les haja dit alguna persona que considerem fiable.
Tampoc no són suposicions autoconstruides en la nostra ment.
Tot aplicant regles elementals de lògica i criteri humà, de l’enunciat amb el qual he encetat l’entrada, podrem deduir, totes les persones podran deduir, que ni demà, ni mai, podrem repetir la foto que he penjat a aquesta entrada.
És un coneixement deductiu; amb un grau quasi infinit de certidumbre. És cert mentre no es demostre el contrari.
Les suposicions i les creences també poden ser certes però, al contrari dels coneixements, el seu grau de certesa és molt baix, molt poc fiable i la seua resistència a l’observació, a l’experiència, als criteris lògics és quasi nul·la.
El dogmatisme i el seu fill, el fanatisme, són patologies de la intel·ligència que equiparen les suposicions i les creences amb els coneixements.
Al llarg de la història de la humanitat, el dogmatisme i el fanatisme han tingut com a companys la manca d’empatia i la crueltat.
Ja seria hora que després de 5774 anys que, com mínim, portem els humans al planeta  -creença derivada de la Bíblia – o, més o menys, 200.000 anys – edat aproximada de l’Eva mitocondrial – abandonarem i rebutjarem tota mena de dogmatismes i fanatismes i poguerem viure en pau i concòrdia.
Si més no, imaginem-ho.