També ixen Adam, Eva, Abel, Moisès, la vestal Sílvia, l’Ovidi, Rousseau, Hobbes, Lèmec, Jubal, Â Tubal-Caín, etc.
M’ha costat, però, al remat, crec que ho he entés.
No es pot saber categòricament qui dels dos tenia raó.
Ni Rousseau quan digué que l’home és bo per natura, ni Hobbes quan va dir que l’home és un llop per l’home (homo homini lupus est), o siga, dolent per natura.
Crec que  l’home és només un home per l’home, i avant, que dirien els de Castelló.
Unes vegades bo, d’altres dolent, i al contrari. Això depén.
Tampoc no es pot dir que el llop siga dolent per natura.
De fet, la  lloba Luperca va alletar els bessons Ròmul i Rem, en lloc de devorar-los.
Ròmul i Rem eren fills d’una vestal, una mena de sacerdotessa, i del luxuriós déu Mart, tal com relata l’Ovidi:
La vestal Sílvia va anar a la font a cercar aigua per rentar els objectes del ritu; cansada es va asseure a terra per refrescar-se amb el pit descobert, de tal manera que l’ombrera dels salzes, el xerroteig dels ocells i la remor de l’aigua li van produir un profund son. Veient-la Mart va sentir desigs lascius i la va posseir
Després del part va ser obligada a abandonar els fills, de manera semblant com ho van fer amb Moisés: deixant-los en una cistella en un riu.
Salvats i alletats per la lloba i després cuidats per una parella de pastors, Â Ròmul, el 21 d’abril de l’any 753 abans de Crist, diuen que va traçar als peus del turó Palatí els límits d’una nova ciutat i va advertir que mataria tot aquell que oses creuar-los.
Rem, el seu germà, Â no va fer cas i, amb tot el menyspreu, va passar per damunt dels límits, amb tràgiques conseqüències, perquè Ròmul va occir Rem.
No cal que cerqueu què vol dir occir.
Qui tenim certa edat i hem vist els episodis de Perry Mason a la tele, podem donar l’explicació que occir vol dir matar violentament i que l’occit  (en castellà “el occiso”, tot i que pronunciat “el ocsiso”) és la víctima fatal del crim, l’autor del qual sempre descobria el sagaç advocat, interpretat per Raymond Burr, qui després va fer el paper d’Ironside.
Perry Mason, en un judici, adreçant-se al jurat.
Ròmul es va penedir d’haver occit el seu germà Rem i, després de soterrar-lo, cosa que és una obra de pietat acceptada, va donar, en el seu honor, a la nova ciutat el nom de Roma.
I així són les coses.
Us he informat:
De la indestriable divergència entre Rousseau i Hobbes, arran la natura bona o dolenta dels homes.
De com una lloba pot tindre un comportament humà, però, de com un déu pot tindre una conducta inqualificable, lliurat a la luxuria.
De com una  sacerdotessa va ser mare de dos bessons, obligada a abandonar-los en un riu, com van fer amb Moisès.
Del significat del verb occir, de la sagacitat de Perry Mason i dels papers interpretats per Raymond Burr.
De la història de la fundació de Roma.
De com Ròmul va occir el seu germà i es va penedir, com va fer Caín.
De Caín tothom sap que va occir el seu germà Abel, l’altre fill d’Adam i Eva.
Però, no sé si sabeu que el Nostre Senyor el va marcar perquè no el mataren, cosa que només podrien haver fet, en principi, el seus pares.
No hi havia més persones al món.
Caín va tindre una dona que deuria de ser la seua germana, (no?) que li va donar un fill de nom Hanoc.
Hanoc, potser també amb alguna parenta consanguínia, va ser pare  d’Irad.
Irad de Mehuiael. Mehuiael de Metuixael. I Metuixael de Lèmec.
Lèmec es va casar amb dos dones; una es deia Adà i l’altra Sil·là.
Adà va donar a llum Javal, l’avantpassat dels pastors nómades.
El germà de Javal es deia Jubal, i fou l’avantpassat dels qui toquen la cítara i el flabiol.
Flabiol valencià que toquen els descendents de Jubal.
També Sil·là va tenir un fill, Tubal-Caín, forjador de tota classe d’instruments o armes de tall, tant de bronze com de ferro.
Tot això darrer ha de ser veritat.
Per una raó: ho he copiat literal de la meua Bíblia, amb llicència eclesiàstica.
Nihil obstat perquè vos desitge molt bon dia.
Retroenllaç: Hago caso al hombre honesto | CambiaCalp