Cal entendre la consternació dels allegats de les víctimes, el dolor dels quals sempre anirà més allà del temps efectiu d’una condemna.
La irretroactivitat de les normes sancionadores i penals és un principi general de dret del nostre àmbit cultural; està contemplat en tota mena de constitucions – la de l’estat espanyol ho fa – així com declaracions de drets humans.
I si cal entendre l’escarot que s’ha produït per la deregació de la doctrina Parot, estaria també bé entendre els sentiments i el dolor, sens apaivagar, dels allegats d’altres víctimes.
D’aquelles víctimes els botxins de les quals no han estat mai condemnats, sinó, damunt, glorificats.
Víctimes que, a mils, encara hi ha per cunetes de la península Ibèrica, en fosses comunes sens identificació, com si no foren humanes, o com si s’ho meresqueren.
Escoltem dir moltes vagades que ens manca cultura general i democràtica. Potser. Però el que de segur ens manca i ens és molt necessària és empatia.
De sobrar, ens sobra intolerància, dogmatisme de tot tipus – polític, religiós, etc. – i, a més, tota la dosi d’odiosa mala llet i crueltat que ens “adorna”.